EL SENTINELLA

Prop la frontera d´un pais molt llunyà s´alçava un petit castell, perdut enmig del desert. De tant en tant, s´hi aturaven les caravanes o bé algun caminant solitari s´hi acollia per una nit. Però la vida del castell era molt monòtona, i poques coses hi havia que fessin un dia diferent dels altres.
Un matí arribà un missatge del rei: “Estigueu a punt perquè ens han fet saber que Déu visitarà el nostre país i potser passsarà pel vostre castell. Sobretot estigueu preparats per rebre´l.”
Les autoritats del castell es disposaren a complir les ordres reials. Van cridar el sentinella. Li encomànaren que a partir d´aquell dia no perdés de vista el desert, i així que veiés cap senyal de la vinguda de Déu els ho fes saber.
El sentinella va rebre l´encàrrec; mai no li havien confiat una missió tant important. Dret dalt la torre, amb els ulls ben oberts, resseguia contínuament l´horitzó en espera del més petit indici. “Com deu ser Déu -pensava-. Segurament que vindrà amb una gran comitiva i el distinguiré de lluny, o potser apareixerà de cop, acompanyat d´un poderós exèrcit.” Il.lusionat com estava, no pensava en res més i es passava nits i dies al capdamunt de la torre.
Va transcòrrer el temps i poc a poc tothom anà oblidant el missatge de Déu. Fins i tot el rei hi va perdre l´interés. Al castell, els oficials i els soldats es cansaven d´esperar aquella visita i van deixar de parlar-ne. Només el sentinella es mantenia ben despert esperant, esperant sempre sota el sol i la pluja. Prou que veia venir caravanes i exèrcits, però cap d´ells no era la comitiva de Déu. De vegades, cansat de mirar, es preguntava si tot allò no era un engany... “Per què ha de venir Déu? I si ve, passarà per aquest lloc tan poc important? I encara, qui sap si vindrà?”
Però l´esperança vencia sempre els seus dubtes. I novament tornava a observar incansablement l´horitzó. Passaven els mesos i els anys. El sentinella es feia vell i els ulls li començaven a fer pampallugues. Sovint havia de seure perquè les cames no el sostenien.
L´un darrera l´altre, tots els soldats de la guarnició havien anat abandonant el castell enyorats de la ciutat, i el sentinella s´havia quedat sol.
Un dia s´aixecà com sempre per mirar el desert, però s´adonà que gairebé no es podia moure. Es sentí prop de la mort i una gran amargor li omplí l´ànima: “He estat tota la vida la visita de Déu i ara hauré de morir sense haver-lo vist”, exclamà amb dolor.
Aleshores sentí una veu al seu costat: “Que no em coneixes?”
Tot parat, el sentinella es girà i endevinà que Déu havia arribat. Ple d´alegria li va dir: “Oh, ja ets aquí! M´has fet esperar tant... per on has vingut, que no t´he pogut veure?”.
“Sempre he estat aquí, al teu costat, dintre teu. T´ha calgut un temps llarg per adonar-te´n, però ara ja ho saps. Aquest és el meu secret: “només els qui esperen poden veure´m.”
La veu callà i el sentinella sentí una immensa felicitat. S´alçà poc a poc i tornà a resseguir lentament, amorosament, la ratlla de l´horitzó.